Quan el múscul guanya el cervell

Existeix en tota vida d’un ésser vivent i terrestre un moment d’etèria i majestuosa glòria en què hom decideix abandonar la por, agafar l’espassa i enfrontar-se a la vida, lluitar amb força pel que es lliura a la mort: el guany com a trofeu d’un irresistible, majestuós i apetitós musculet, crescut com un bolet, ben polit i esculpit en aquella part del cos que més llueix i resplendeix, col·locat amb tanta exactitud i precisió com si talment els déus, amb el més curós dels decors, l’haguessin predestinat. Altíssim símbol de sang blava, lluentor divina reflectida, un múscul val més que mil paraules o mil paraules valen menys que un múscul. El múscul guanya, i no guanya només per una vegada, sinó que d’un musculet en neix un altre i la suma d’un musculet més un musculet, més un altre, més un altre, més un… en fi, la successió d’infinitats de musculets acaben forjant el ferro, el millor dels ferros, impenetrable, impassible, una gran bola de múscul que t’esculpeix i et dissenya a la manera dels déus.

I és així com en aquesta batalla de dos n’extraiem un únic triomfador: el nostre estimat i bufó musculet.

Oh llur guany!

El múscul ha pres les rendes, és hora de governar!!!

Però malauradament en tota batalla n’hi ha que guanyen…. i n’hi ha d’altres que perden. Només sabràs quan definitivament el ferro ha guanyat si el musculet, petitet, innocentet, bufonet, comença a pensar més que el teu cervell. I no t’espantis, no ploris, emociona’t perquè el musculet haurà crescut, el nen ja no serà tan nen i s’haurà fet gran i haurà aconseguit deixar enrere el que va ser una infantesa ingrata: la infantesa del cervell, ara premsat, rebentat, polvoritzat, fet a miques… i sent-te satisfet i corprès i eufòric i orgullós i feliç i borratxo d’alegria perquè la batalla entre el que dus dalt i el que llueixes baix haurà per fi finalitzat amb un resultat excepcional i ja no sentiràs l’opressió de les neurones, ja no caldrà la sintaxis, no caldrà que t’escarrassis i començaràs a veure que al cap i a la fi els músculs i el musclos són la mateixa cosa, que la muscularitat impera i t’haurà portat el sentit vertader de les paraules que no és res més que les paraules no serveixen per una merda, i segurament t’enutjaràs perquè et sentiràs enganyat, perquè un dia un flipat et va dir que la vida era bella i te n’hauràs adonat que en veritat la vida és múscul i que t’agraden més els musclus del que et pensaves, que potser l’origen de la vida ve d’un musclo que es va anar reproduint en una multitud de musclos i del musclo va néixer el múscul i que possiblement tu ets el primer múscul que va néixer d’aquell primer musclo, bé possiblement no, SEGUR, i ploraràs a llàgrima viva, d’emoció, commoció, agitació, quan te n’adonis sense les teves neurones que ets de bon grat mereixedor de ser el millor múscul (i únic i autèntic) errant que existeix al planeta terra, el més bonic i observat i polit i ben fet i esplendorós i perfectament musculat…i….

No existeix guany més grat

No existeix lluita més profitosa

No existeix vida més plena!

Què voleu que us digui, no hi ha res millor que els meus musclos…

                                                                                                            dic músculs…

NtdLl

Anuncis

(des)endreçant el passat

Tot un matí rebregant el passat… soterrant el present i dedicant-me únicament i exclusiva a la restauració de les coses que no tornaran… i tot per la verbalització del que en diuen netedat, per aquella mania quasi innata que tenen les persones que només s’entenen dins d’una dimensió: la de la claredat i l’ordre, com si per elles tot el caos, que al cap i a la fi és natura en el seu estat més autèntic, només existeix per matar-lo, disseccionar-lo, classificar-lo, organitzar-lo en jerarquies (potser d’aquí radica el comportament natural d’alguns a no només jerarquitzar la matèria inerta sinó també a tot allò que batega, respira, veu, olora i sent, allò que en diuen persones, ja sabeu..) i tot això només per tractar de mantenir esclavitzat el seu voltant, de posseir ni que sigui durant uns instants superflus aquella virtut que poques vegades poden, la gloriosa i prolífera virtut del poder, ja que saben en el fons que ses vides no seran mai propietat seva, ni podran posseir un cap que pensa sense sotmetre’s a cadenes perpètues, amo d’una veu pròpia, d’uns ulls que miren el que senten…

Però no perdem el fil. La meva feina matinal es resumeix en una acció mecànica, repetida incansablement, infatigablement, inesgotablement, incessantment, perseverantment, obstinadament… : buidar l’armari de les relíquies del passat, agafar un drap, aplicar un producte que de tòxic m’ha cremat totes les cèl·lules de la pell, com a mínim,  a la superfície dels prestatges, amb el drap a la mà dreta escampar-lo per tota la superfície, com si l’acariciessis, suau, sense deixar-se cap mil·límetre quadrat, fent cercles (suau, sense deixar-hi cap mil·límetre quadrat, fent cercles; repeteix: suau, sense deixar-hi cap mil·límetre quadrat, fent cercles, suau, sense deixar-hi cap mil·límetre quadrat, fent cercles, suau…) i així tot un meravellós matí de diumenge hivernal (que no pas infernal, ojo!), concentrant tota la meva energia en repetir l’inesgotable, en tractar de mantenir mínimament satisfeta la causa desencadenant d’aquesta reflexió desreflectida: ma mare.

Sin prisa pero sin pausa que en diuen,  240 minuts de la meva vida (mal)gastats i dipositats en un drap i una infinitat d’objectes que creia enterrats de per vida i que han reviscut els seus últims moments de glòria aquest esplendorós matí de desembre, el més productiu i emocionant de tots els diumenges, sense dubte.

El resultat: una glòria. Samarretes, calces, sabates, pantalons ja poden presumir d’una comoditat absoluta, tot un goig per aquells visitants que vinguin a casa i entrin expressament a la meva cambra per contemplar amb veneració el fruit del meu esforç i puguin sortir d’aquí satisfets pel resultat i valorin la meva tasca amb un dotze sobre deu, perquè el deu es queda curt, i tinguin la llicència assegurada de dir als meus familiars, amics pròxims, directes i indirectes, coneguts i no coneguts, veïns del poble i rodalies que sóc la nena més polida, ordenada i acurada del planeta Terra.   Però poca serà la meva compensació perquè tots ells no saben que les meves cames no han parat de flaquejar des d’aleshores, els meus músculs continuen contrets, els meus ossos encara fan figa i les meves galtes no cedeixen a abandonar aquest color vermellós que fa hores que m’acompanya. Tot una fatiga corporal, potser crònica qui sap? Oh, Gran esforç que te m’enduus la vida! que neix de l’obligació d’ordenar allò que per naturalesa irremediable és purament caòtic…

Les primeres víctimes han estat els calaixos, que de poc acostumats a veure la llum del dia m’han donat la benvinguda amb tot un senyoràs vòmit de mitjons, calces i sostens, de totes les mides i colors, intimíssims en el seu passat ja reclòs, ara maltractats malauradament pel temps, prosseguits per barrets, bufandes i lligacames (m’espero qualsevol cosa ja..), samarretes  interiors, exteriors i suprariors, d’estiu, d’hivern, de tardor, primavera, dels 60’, dels 70’, dels 80’ i fins i tot dels 90’, autèntiques peces de vestigi, que no podien ser ni més ni menys combinades cadascuna d’elles amb 35 pantalons a la vegada: la samarreta verda amb els texans, els pantalons marrons, els grisos, els liles i pels moments més atrevits els verds, potser amb els blaus en èpoques més estiuenques, a l’hivern amb negres i colors terrossos… les samarretes blanques gaudeixen de 3457 combinacions possibles, les liles 558, les blaves 392, les grogues 839, les estampades, ui les estampades.. s’ha d’anar en compte amb elles..queden moníssimes amb qualsevol cosa però s’ha de saber dur-les amb elegància i ingeni…les negres pels concerts, que evidentment n’hi ha més que samarretes i pantalons, les taronges a estones, les colors crema amb texans són tot un puntàs, les rogenques amb… eiei! Però que no te n’has adonat que si inclines el cap aproximadament 35 graus veuràs com damunt teu, de manera tímida i un pèl estarrufada, hi pengen uns filets que recorden de manera fàtua els pèls del bigoti d’una mofeta  i que no són sinó altra cosa que les senyoríssimes bufandes acompanyades dels seus apòcrifs, els mocadors? Les peces indispensables que combinades amb 12 polseres a la mà esquerra i 15 a la dreta i unes arracades que pesin més que tot el que duus sobre et vesteixen d’elegància pura i distinció i et fan semblar, de manera subtil, alguna cosa semblant a un arbre de Nadal.

Entre reflexions d’ingeni i pensaments creatius, pensant orgullosa que la meva tasca quedava del tot finiquitada, per sobre meu han caigut, com gotes de pluja en una turmenta d’estiu, els cinturons, llargs i prims, amples, de cintura i de ventre i qui sap? potser de cap pels més atrevits… però els meus instints no han pogut donar pas als reflexos que de cop i volta, sense cap explicació coherent i lògica m’he vist rodejada d’una multitud de sabates, geloses de no tenir potestat en la meva tasca, que em reclamaven a crits ser venerades.

S’ha acabat.

El meu cos ha dit Prou.

Les meves mans han aturat la feina, les meves cames s’han clavat a terra en el mateix punt on ara em trobo i no he estat capaç de fer res més que escriure la meva vivència per tractar d’esborrar les petjades del meu passat, que ara reposa dins d’uns sacs, els meus herois que han vingut a resguardar-me i dels quals en diuen bosses de la brossa.

NdLl